L'historia que us vull explicar és força increïble. Però no voldria pas caure al tòpic de parlar de realitats que superen ficcions. Així que passaré directament a exposar els fets tal i com els recordo, perquè els jutgeu segons el vostre criteri.
Tot primer, quan la vaig veure, em vaig pensar que se m'havia aparegut la verge... Però he de dir que llavors, jo passava per una crisi depressiva i estava força impressionable. Després vaig saber que era portuguesa, i de verge... res de res. Tanmateix era ben maca, amb una cara dolça i angelical. Duia un mocador blau cel al cap i un sobri vestit blanc impol·lut, que si bé massa curt i cenyit, no per això tornava el seu aspecte menys pur i virginal.
Quan li vaig obrir la porta i va pujar al cotxe, va quedar tot perfumat d'una tènue aroma de flors silvestres. I potser vaig tocar sense voler algun botó del reproductor de CD's, perquè va saltar del heavy metal a cants gregorians. És estrany, perquè jo no he dut mai cap CD de cants gregorians al cotxe. Aquell dia plovisquejava, i la N-II anava plena de camions amb els llums encesos i els eixugavidres engegats. Però el seu vestit estava absolutament sec, un fet força insòlit, perquè no duia paraigües.
Quan es va asseure al meu costat, un assossec i una pau indescriptible van envair l'habitacle i em van consolar el cor com un bàlsam. I glòria excelsa! Aquella dona feia meravelles! Quan em va començar a descordar els botons, vaig tancar els ulls, i llavors em va semblar que un cor d'àngels, serafins, arcàngels i custodis, se m'enduia en braços cap amunt. Vaig perdre la noció d'espai i temps fins que passada una estona, que em va semblar una delectable eternitat condensada dins d'un intensissim moment, em va fer culminar al cel d'un èxtasi gairebé místic. El meu esperit es va expandir amb la serenor d'un gas noble allèn dels confins de l'univers.
Li vaig pagar gustosament els cinquanta euros, i li'n vaig donar cinquanta més de propina.
-De quina part de Portugal ets?- li havia preguntat moments abans.
-Soc d'un poble molt turístic de Leiria- em va contestar, empassant-se el glop que li omplia la boca.
Ara, sempre que hi penso, em dic dubitatiu: Potser sí que ho era de debò, verge.